2. LA CIUTAT PREINDUSTRIAL
La ciutat romana: Roma va crear una xarxa urbana densa i
jerarquitzada. Amb una xarxa unida per vies de comunicació o calçades.
Les ciutats romanes solien tenir una estructura ortogonal i disposaven de
calçades pavimentades, conduccions d’aigua potable, canalitzacions d’aigües
residuals, teatre, temples, palaus...
La ciutat medieval:
Les ciutats medievals cristianes es caracteritzen pel seu caràcter
defensiu i generalment estan envoltades de muralles. Tenen traçats
irregulars, amb carrers estrets, a causa d’un creixement sense planificar
(Barcelona, Girona, Avila, Salamanca..).
La ciutat medieval musulmana és una ciutat emmurallada amb un nucli
central, la medina, que allotja la mesquita i el mercat central. A partir
d’aquest nucli creixen barris, amb mesquites menors.
La ciutat moderna: Entre els segles XVI i XVIII, l’augment de la població
va suposar el creixement de les ciutats medievals, amb la construcció de
nous barris en espais situats fora de les muralles. Una de les
característiques principals va ser la construcció de les places majors a prop
de les portes d’entrada de les muralles.
Es van construir nous edificis, ajuntaments, palaus, convents, esglésies...La
característica principal de la ciutat renaixentista és la seva uniformitat,
que es resol en carrers i edificis de construcció força semblant.
En el segle XVIII, algunes ciutats van experimentar canvis urbanístics que
les van embellir. Gràcies a les idees dels il·lustrats, es van intentar reformes
per a millorar aspectes higiènics, com el clavegueram, l’enllumenat,
l’empedrat dels carrers et. ( Madrid).
5. LA CIUTAT INDUSTRIAL
La ciutat industrial del segle XIX. Des de mitjan del segle XIX, les
ciutats van experimentar canvis importants a causa de la
industrialització, que va atreure una gran quantitat de població. Per
poder ampliar les ciutats es van enderrocar les muralles medievals.
Impulsats per la burgesia, es van construir els eixamples.
També es van construir nous ravals, generalment sense cap tipus de
planificació, per a allotjar els obrers a prop de les fàbriques. Es va instal·lar
i ampliar el clavegueram, la recollida de les escombraries, les
infraestructures urbanes...La ciutat es va haver d’adaptar als nous tipus de
transport per la qual cosa es van construir avingudes o grans vies
La ciutat industrial del segle XX. Les transformacions industrials i el
creixement econòmic van generar de nou la necessitat d’habilitar espais
tant per als obrers procedents del camp com per a les noves indústries. Van
créixer els eixamples i es van crear els polígons industrials i els
residencials entre els quals destaquen les ciutats dormitori, als afores
de les ciutats.
El creixement de la metròpoli o ciutat central a manera d’una taca d’oli va
acabar enllaçant amb les zones de creixement de les ciutats pròximes, fins
arribar a la conurbació o contínuum urbanitzat i d’aquesta a la d’àrea
metropolitana.
Les ciutats van generar una especialització funcional : ciutats
dormitoris, polígons industrials, zones comercials i d’oci... Es va fer
necessària una planificació estricta de les infraestructures, els serveis i
els accessos.
7. LA CIUTAT POST INDUSTRIAL
Actualment Espanya compta amb més de vint àrees
metropolitanes que concentren una tercera part de la població
espanyola ( Madrid, Barcelona, València, Sevilla...). Madrid i
Barcelona se situen entre les sis primeres regions
metropolitanes d’Europa per volum de població i són zones
d’influència considerable. També han crescut les conurbacions
que formen un contínuum de tendència lineal: Tarragona-Reus,
Màlaga-Marbella...
L’any 2007, la UE va aprovar la Carta de Leipzig sobre ciutats
europees sostenibles, amb els següents objectius:
Fomentar la prosperitat econòmica
Afavorir l’equilibri social .
Protegir el desenvolupament cultural
Algunes ciutats actuals poden assolir el rol de ciutats globals
esdevenint centres neuràlgics imprescindibles. Així, s’han
construït xarxes i lobbies de ciutats que cooperen per tal de
potenciar capacitats com: foment de la investigació, creativitat
cultural, preocupació ambiental, teixit empresarial local,
dinamisme social.. Un altre element de la ciutat actual és la
competència entre ciutats per tal de promocionar-se i aconseguir
una bona imatge internacional: turisme, edificis emblemàtics,
promoció d’esdeveniments etc.
14. JERARQUIA I XARXES URBANES
Les ciutats espanyoles constitueixen una xarxa urbana jerarquitzada pròpia d’un
país industrialitzat i exerceixen una certa influència sobre la seva àrea circumdant.
Les ciutats espanyoles es poden classificar per la seva jerarquia:
Metròpolis globals nacionals. Madrid i Barcelona
Metròpolis regionals. Regions extenses amb bones comunicacions i dinamisme
notable
Metròpolis subregionals o de segon ordre. Són àrees metropolitanes petites
Ciutats mitjanes. Són capitals de província amb factor d’atracció de població i de
serveis
Ciutats petites. Ambit d’influència comarcal
El sistema urbà espanyol es basa en un nucli central i diversos eixos perifèrics, entre
els que destaquen:
L’àrea de Madrid. Es l’aglomeració urbana més gran del país situada al mig de la
Meseta, cap on exerceix una forta influència.
Eix mediterrani. S’estén des de la frontera francesa fins a Cartagena i inclou grans
metròpolis com Barcelona i València.
Eix cantàbric. Es prolonga des de la frontera francesa fins a l’aglomeració Oviedo-
Gijon.
Eix de la vall de l’Ebre. Uneix els dos eixos que acabem d’esmentar a través de
Logronyo i Saragossa i de llarg corredor natural que suposa la vall del riu Ebre.
Eix atlàntic gallec. Contínuum urbà important entre Ferrol iVigo.
Eix andalús. Es divideix en dos: un segueix la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i
Còrdova i l’altre segueix el litoral fins a Màlaga i Granada.
Els arxipèlags balear i canari. Integrats per la seva funció turística.
16. CANVIS EN LA MORFOLOGIA
La polarització econòmica de les ciutats globals es tradueix en
una forta desigualtat interna on s’observen formes de
segregació i fins i tot de guetització. Algunes
característiques són:
Arees de sobrecentralitat on s’hi ubiquen les seus de les
grans empreses industrials i financeres i les institucions
públiques.
Comunitats tancades on hi trobem zones residencials
exclusives, separades de la resta de la ciutat per murs i
tanques, amb guardes de seguretat ...
Ennobliment o gentrificació és un procés pel qual
persones amb un alt nivell de recursos econòmics així com
activitats comercials i artístiques de gran valor afegit
( galeries, botigues de disseny, restaurants de luxe, bars de
moda...) s’instal·len a barris fins aleshores degradats. Els
antics residents han d’abandonar la zona perquè no poden
pagar els nous lloguers .
Perifèries degradades. Aquests barris als extraradis de
les , que havien estat la llar de les classes treballadores i
obreres, comencen a sofrir l’abandonament per part de les
administracions i entren en un procés de degradació.
20. IMPACTE AMBIENTAL DE LA
URBANITZACIÓ
Segons l’Agència Europea de Medi Ambient AEMA, els principals
problemes mediambientals que afecten la qualitat de vida dels habitants de
les ciutats hi ha:
L’expansió urbana descontrolada quan la taxa de l’augment de sòl urbà
és superior a la taxa de creixement demogràfic, comporta més contaminació
El model urbà dispers ha comportat una acceleració en l’ocupació de
l’espai, més mobilitat individual
La contaminació atmosfèrica es deu sobretot a les emissions de diòxid de
carboni d’automòbils i fàbriques. Aquesta contaminació influeix en el clima
urbà ja que segons les condicions atmosfèriques es queda estancada,
produeix una boirina desagradable i incrementa la temperatura de l’aire de
la ciutat, donant lloc al fenomen de l’ illa de calor, provocada per la
combustió en els automòbils, en les indústries i en les calefaccions que
genera un efecte hivernacle local.
Els residus urbans s’han incrementat degut al model de vida
consumista, tot i les legislacions en matèria de reciclatge. Les principals
actuacions se sintetitzen en les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. La
reducció pretén reduir el volum de residus,però és difícil d’aconseguir. Es
necessària la implicació dels consumidors . El reciclatge de productes
en permet l’aprofitament per mitjà de procediments diversos: plantes de
tractament de residus, centres industrials de reciclatge, plantes de
compostatge, plantes de biogàs.
24. EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ A
CATALUNYA
La primera xarxa urbana catalana es constitueix en l’època
ibèrica. Eren poblats fortificats, protegits amb muralles, carrers ben
delimitats, espais públics, subministrament d’aigua ..
L’època medieval i moderna. Destaquen : Barcelona, les capitals de
les vegueries i les ciutats episcopals ( Lleida, la Seu d’Urgell..), les
anomenades vil·les franques, ciutats mercat etc. Aquest model urbà es
va mantenir durant els segles XVI i XVII.
L’expansió urbana del segle XIX. Creix la població dels nuclis
urbans i municipis rurals esdevenen ciutats. La causa de l’expansió
fou la industrialització, que féu progressar les ciutats tèxtils ( Barcelona,
Sabadell, Terrassa) i les comercials i costaneres
El creixement urbà al segle XX. Cap al 1930 el 50% de la població de
Catalunya era ja població urbana i Barcelona arriba al milió d’habitants.
A partir dels anys seixanta, la ciutat de Barcelona i les del voltant
s’engrandeixen amb rapidesa, hi arriba població immigrada procedent de
diverses àrees d’Espanya que busca feina a la indústria i serveis
La xarxa urbana: Barcelona i el seu paper dominant. La xarxa
urbana és molt densa a la zona litoral i prelitoral i poc densa a l’interior .
Area metropolitana de Barcelona i les seves corones. Hi trobem dos
nivells:
El primer nivell o primera corona, està format per Barcelona i la seva
àrea metropolitana, la segona d’Espanya després de la de Madrid.
El segon nivell o segona corona, amb ciutats una mica més allunyades
Ciutats fora de l’àmbit de l’àrea metropolitana. Constitueixen 3
nivells jeràrquics:
Les capitals de província. Les capitals comarcals. Ciutats petites a la
costa
29. L’ESPAI URBÀ A CATALUNYA
Actualment, l’àrea metropolitana de Barcelona, malgrat la incorporació
d’immigrants estrangers perd pes econòmic i densitat de serveis, que guanyen
les ciutats mitjanes.
Aquest model urbà comporta l’augment de consum de sòl urbà, intensificació
del trànsit, creixement del cost de les despeses energètiques...
La ciutat de Barcelona té una gran importància com a nucli urbà, però també
creixen altres ciutats com Tarragona, Reus, Girona.., situades a l’eix europeu
mediterrani, la capitalitat del qual és una aspiració de Barcelona. S’intenta
intensificar la connexió amb nuclis de l’estat espanyol com València i de la resta
d’Europa (Marsella, Milà..).
Les ciutats de Catalunya tendeixen a formar una xarxa de municipis cada
vegada més interconnectada i connectada també amb els grans eixos urbans i
de comunicacions de l’Estat espanyol i d’Europa.
