2. Als pobles dels Pirineus hi ha moltes històries que parlen d’aquests
éssers diminuts, molt treballadors però també una miqueta eixelebrats.
Segons diuen, es guardaven (o es guarden, ves a saber!) dins d’un
canut de fusta d’aquells que feien servir les nostres àvies, besàvies,
rebesàvies, rerebesà... bé, és igual! Per guardar les agulles.
Mireu, igual que aquest que duc jo a la butxaca... Quan el canut es
destapava els manairons sortien com un eixam d’abelles, cridant tots
alhora: - Què farem! Què direm! Què farem! Què direm! – De
seguida i ben d e p r e s s a se’ls havia de donar feina per a fer;
si l’amo del canut dubtava o es distreia i no els encomanava cap
feina per a fer, aleshores els manairons... nyec!! L’escanyaven en un
tres i no res!!! Per això calia anar amb molt de compte. Ai... Us
imagineu tenir una colla de bitxets treballadors que ens facin tota la
feina? Que ens endrecin l’habitació, que ens facin el llit, els deures
de matemàtiques...
3. Bé, tot i que, com us
deia, se n’expliquen
moltes d’històries dels
manairons, jo us
n’explicaré una que va
passar fa una colla
d’anys en un poble del
Pirineu anomenat La
Guàrdia d’Ares...
Diu que una vegada, en un mas del Pirineu, hi vivia un home que es
deia Cinto. Segons sembla en Cinto, que era l’amo del mas i de les
terres, havia fet al llarg dels anys una gran fortuna. Les coses li
anaven realment bé i per això tothom li tenia una miqueta d’enveja.
Tothom deia que s’havia fet ric gràcies a què tenia el canut dels
manairons. Ja us ho podeu imaginar! Quan era època de llaurar no li
calien ni homes ni bèsties; en tenia prou amb obrir el canut i quan els
manairons sortien esperitats reclamant feina només havia de donar-
los ordres i...z u p z u p z u p z u p z u p ...!!! En un obrir i tancar d’ulls
els seus camps estaven llaurats i apunt per sembrar. D’aquesta
manera al llarg dels anys i gairebé sense esforç en Cinto i tota la seva
família s’havien anat convertint en els més rics de la vall.
4. Un dia de mercat en Cinto decideix baixar a la fira d’Organyà per a
comprar la millor mula que tinguessin, acompanyat d’en Miquelet, el
seu mosso de més confiança. I això que quan ja eren a un tros de camí,
en Cinto, de sobte, se n’adona que s’ha deixat el canut dels
manairons a sobre el llit. Ai! I si algun envejós li pren?
- Miquelet, torna cap al mas de seguida sense perdre ni un minut i em
duus un canutet d’agulles que trobaràs sobre el meu llit. Però sobretot!
Ni se t’acudeixi d’obrir-lo, em sents?- li diu en Cinto.
I ja veus al Miquelet que no té més remei que desfer tot el camí de
pujada, que ara és de baixada, cames ajudeu-me. Al cap d’una
estona de carrera en Miquelet passa pel costat d’un rierol on hi ha una
camperola fent la bugada:
- Miquelet! Home! Què fas que corres tant? Que has vist un fantasma???
– diu la dona, rient.
- Ai! Vaig a buscar el canut del meu amo, que se l’ha deixat al mas! – li
diu, sense aturarse, en Miquelet.
- Doncs vés amb compte no l’obrissis pas, eh? – li diu la dona, que ja
sap el què hi ha a dins.
5. - Sí, si... – respon en Miquelet que gairebé ni el
sent.
Quan arriba a les primeres cases del poble de la
Guàrdia d’Ares es troba un avi que està assegut al
pedrís d’una casa, prenent el sol del matí.
- Ai Miquelet! Quina pressa tens? Que et
persegueix algú??? – li diu el bon home
- No, no! És que vaig a buscar el canut del meu
amo, que se l’ha deixat al mas! – li diu, una altra
vegada, sense ni aturar-se.
- Ui, doncs ves amb compte que no se t’obri, eh?
– l’avi li diu el mateix que la dona. Però en
Miquelet segueix el seu camí sense aturar-se.
Al cap d’un tres i no res arriba al mas amb un pam
de ll e n g u a fora i vermell com un tomàquet. Puja
a l’habitació de l’amo i a sobre del llit hi troba el
canut. I gairebé sense descansar torna a enfilar el
camí de pujada. Es torna a creuar amb els dos
personatges que li tornen a dir el mateix, que vagi
en compte amb el canut i tota la pesca...
6. Aaaaaai.... però de tant dir-li a en Miquelet li comença a picar la
curiositat i la tafaneria!
I si obrís el canut només un momentet, per saber el què hi ha a
dins i de seguida tancar-lo?
Segur que no passaria res i l’amo no se n’adonaria...
Total, que s’espera a arribar a un indret
del bosc on no hi ha ningú, agafa el
canut i... flups! Hi treu el tap!!! Ai
mare, i tot d’una que comencen a sortir
esperitats un raig de manairons que
feia fredat de sentir: «Què farem, què
direm? Què farem, què direm?»,
brunzeixen neguitosos davant dels seus
nassos com un eixam de mosquits. El
mosso, tot desconcertat, no sap què fer
ni què dir. Finalment se li ocorre de dir:
- Ai, doncs, doncs, doncs... Agafeu tots
els rocs que trobeu i atartereu-los allà
dalt!!
7. I ja veus a tota la colla de manairons, diminuts però plens d’energia
que comencen a agafar rocs per tot arreu i a apilar-los a una
banda del camí. I en un tres i no res formen un pedregar (una
tartera) tan grossa com tres camps de futbol. I feta la feina que
tornen a dir:
- Què farem, què direm? Què farem, què direm? Què farem, què
direm?
I el mosso que ja no saps què dir crida:
- Torneu-vos a ficar dins del canut, per l’amor de Déu!
I zzzzzzzzzzzzzzzzzzup! Tal dit, tal fet. En un tres i no res els
manairons que es fiquen un altre cop dins del canut amb un
remolí, com quan traiem el tap de l’aigüera, sabeu? I en
Miquelet, que li tremolen les cames, els braços i fins i tot les
dents, finalment aconsegueix posar-hi el tap... Ufff!! Quin esglai!
8. I el mosso enfila de nou el camí de pujada fins que una miqueta més
amunt es troba el seu amo que ja l’espera (una miqueta neguitós) per
seguir el camí fins a Organyà.
L’endemà al matí l’amo treu foc pels queixals.
—Què carai vas fer ahir als manairons?
—Jooo? No res... No, no , no... el vaig pas obrir, el canut —
balbucejava en Miquelet.
—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops
de suor!
—Ai amo! Perdoneu la meva tafaneria —va confessar finalment el
mosso—. No sabia què manar-los, i al final, els vaig dir que traginessin
rocs i pedres.
—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat
cap feina, t’haurien escanyat allí mateix.
Així va ser com en Miquelet es va salvar per poc de la mala bava
dels manairons i des d’aquell dia va aprendre a ser més prudent i no
deixar-se endur per la tafaneria. Ah! Per cert! L’indret del bosc on van
actuar els manairons, encara avui es coneix com el Tarter dels
Manairons; són un munt de pedres i rocs a l l a r g a s s a t , al mig del
bosc, que ningú s’explica d’on van sortir. Bé, vosaltres sí que ho sabeu,
oi?
